"La gente tiene miedo a reconocer que gran parte de la vida depende de la suerte, asusta pensar cuántas cosas escapan a nuestro control. En un partido hay momentos en que la pelota golpea con el borde de la red, y durante una fracción de segundo puede seguir hacía delante o hacía detrás. Con un poco de suerte sigue hacía delante y ganas, o no lo hace y pierdes." Match Point. 2005 (W. Allen)
Tots hem fet incalculables fotos, ens han fet moltíssimes més i en sortim sense saber-ho en d'altres.
Fer una foto comporta moltes coses. Tu decideixes quina part de la realitat enquadrar, què ha de sortir i què no, quina òptica utilitzaràs, l'obertura, la velocitat... Tot un conjunt de condicionants tècnics i estètics (llum, contrastos...) que esculls abans de disparar. O simplement dispares allà on vols, sense pensar en tot això però, sigui com sigui, tu decideixes.
Una foto és un instant de temps, un instant que ja mai més es repetirà, únic, que ha quedat immortalitzat per sempre. És un espai ple de nostàlgia, al que no retornarem mai més. Al que voldríem retornar perquè estem amb gent que ja no és amb nosaltres, estem a un lloc on voldríem estar, tenim un aspecte que voldríem tenir... o al que per res del món voldríem tornar.
Em faig una foto, miro com ha quedat... però aquella persona que surt a la foto no sóc jo, perquè quan la miro ja sóc una altra persona, el temps ens canvia, tan si ens agrada com si no. En una foto no som tal i com som, som tal i com érem.
Zig és l'agència que, per a Ikea Canadà, ha fet una campanya on line i d'exterior on felicitata les Festes als consumidors. Mitjançant els seus propis mobles, formen les paraules amor, pau, esperança i alegria (en anglès i en francès). A més a més, a Toronto han fet una cridanera creativitat exterior enganxant mobles a una valla, perquè es pugui llegir la paraula joy.
... que vas caminant per un carrer de Barcelona (el que vulguis, l'única condició és que sigui transitat). Hi ha cotxes i motos, que acceleren i alguns toquen el clàxon. A la vorera que et queda a la dreta hi ha una obra: estan aixecant el terra i uns homes treballen amb una taladradora (o una excavadora, escull el que més ràbia et faci). Segueixes caminant i, quan sembla que el soroll de la taladradora no és tan fort, comences a sentir de fons una sirena de bombers, seguida d'una d'ambulància. Bé, això és un so pesat però passatger, enseguida passa.
Una altra obra a l'esquerra, aquesta és més gran i el soroll es converteix en insuportable. Sort que ja has arribat a l'estació de metro, baixes les escales, i a duo amb la taladradora sents la sirena d'un cotxe de policia. La gent parla, tu seus a l'andana a esperar el metro, notes un petit mareig i punxades al cap, cada cop són més fortes. Segueixes al metro, mires la pantalla per saber quan falta perquè arribi, un minut, però ja el sents com s'acosta de lluny, el sents més aprop, el sents més fort, ja ha arribat, puges i viatges inmers en la melodia del xoc del tren amb les vies. Per fi arribes a la parada on baixaràs.
Tornes a sortir al carrer i t'adones que les punxades segueixen (inclús algunes són més fortes) i la situació es torna a repetir. I es torna a repetir. I es torna a repetir. I així et passes 3 o 4 dies, les nits també. És curiós, perquè has sentit tot això però no has sortit al carrer, estàs tancat a l'habitació. Et tornes boig i arriba un punt en que la llum que entra pels petits forats que deixa la persiana baixada, el so de les agulles del rellotge de polsera que tens al segon calaix de la tauleta de nit i la tele que tenen encesa al menjador (són comprensius, tenen el so el més baix possible) et molesten. No pots obrir bé els ulls. Et poses les mans al cap i apretes a veure si soluciones alguna cosa. T'has gastat diners en mil remeis que no funcionen, que no m'enganyin, no s'alivia res.
No sé si imaginar-te en aquesta situació t'ha estressat o desesperat una mica. A mí em passa, els especialistes l'anomenen migranya, cefalea o jaqueca. Jo l'anomeno tocada de nassos. No la puc suportar. No et deixa fer coses tan normals com pensar, parlar, concentrar-te, sortir de festa o estudiar. Tractament? Analgèsics i derivats que no funcionen i només fan que atontar-te o aliviar-te lleugerament a partir del tercer dia (si hi ha sort). Jo utilitzo el remei més antic del món, aprendre a conviure amb ella (prenent algo de tant en quant a veure si millora) i aguantar-te que ja passarà. I quan ja portes anys amb ella, només et queda desitjar que la propera trigui en arribar.
L'anunci reflecteix a la perfecció com se sent una persona amb migranya, l'eslògan està ben vist i el concepte d'enfosquir la vida també. Segons em van dir a la famàcia, venen la diadema com a xurros (i això que ronda els 30€)... la pena és que no funciona.
L'agència alemana BBDO Dusseldorf ha sabut trobar l'insight de Pepsi Max: només té una caloria. A partir d'aquest han creat una campanya gràfica en la què una caloria està a punt de suicidar-se de diferents maneres. Certs sectors de la societat han criticat que es facin bromes sobre aquest tema. No fa massa la General Motors va haver d'editar un spot en el què un robot de muntatge se suicidava en perdre el seu treball després de cometre un error.
Sembla ser que hi ha gent que no té sentit de l'humor.
La creativitat està en la vida i en el dia a dia de tots. Som creatius i no només dins del món de la publicitat, que és on se sol associar la paraula amb més freqüència. La creativitat forma part de tothom: la forma de vestir, de combinar la roba amb els complements, de pentinar-se, de maquillar-se, de decorar una casa amb mobles de l'IKEA, de fer una amanida amb esferificació de tomàquets, de fer una cúpula colossal per l'ONU, de fer un remat espectacular en un partit de bàsquet...
Però no oblidem que la creativitat publicitària és una altra cosa; és pensar coses que mai ningú hagi pensat abans, veure l'estrany en el comú i el comú en l'estrany. És saber aprofitar l'actualitat, alimentar la imaginació amb trossets del que vius, és fixar-te en tot i saber treure'n bones conclusions, és pensar com i no només què. És saber valorar el que fan les altres agències o companys de classe, i no criticar-ho pel sol fet que no és un treball propi, sinó reconéixer que és realment bo i aprendre alguna cosa. És no rendir-se quan les coses no surten com creies que surtirien i aprendre dels errors, dels fracassos i les decepcions. És gaudir del que sentiria un noi jove en posar-se una colònia, un nen en jugar amb un joc i la senyora en utilitzar unes mitges de compressió.
