Imagina...

... que vas caminant per un carrer de Barcelona (el que vulguis, l'única condició és que sigui transitat). Hi ha cotxes i motos, que acceleren i alguns toquen el clàxon. A la vorera que et queda a la dreta hi ha una obra: estan aixecant el terra i uns homes treballen amb una taladradora (o una excavadora, escull el que més ràbia et faci). Segueixes caminant i, quan sembla que el soroll de la taladradora no és tan fort, comences a sentir de fons una sirena de bombers, seguida d'una d'ambulància. Bé, això és un so pesat però passatger, enseguida passa.

Una altra obra a l'esquerra, aquesta és més gran i el soroll es converteix en insuportable. Sort que ja has arribat a l'estació de metro, baixes les escales, i a duo amb la taladradora sents la sirena d'un cotxe de policia. La gent parla, tu seus a l'andana a esperar el metro, notes un petit mareig i punxades al cap, cada cop són més fortes. Segueixes al metro, mires la pantalla per saber quan falta perquè arribi, un minut, però ja el sents com s'acosta de lluny, el sents més aprop, el sents més fort, ja ha arribat, puges i viatges inmers en la melodia del xoc del tren amb les vies. Per fi arribes a la parada on baixaràs.

Tornes a sortir al carrer i t'adones que les punxades segueixen (inclús algunes són més fortes) i la situació es torna a repetir. I es torna a repetir. I es torna a repetir. I així et passes 3 o 4 dies, les nits també. És curiós, perquè has sentit tot això però no has sortit al carrer, estàs tancat a l'habitació. Et tornes boig i arriba un punt en que la llum que entra pels petits forats que deixa la persiana baixada, el so de les agulles del rellotge de polsera que tens al segon calaix de la tauleta de nit i la tele que tenen encesa al menjador (són comprensius, tenen el so el més baix possible) et molesten. No pots obrir bé els ulls. Et poses les mans al cap i apretes a veure si soluciones alguna cosa. T'has gastat diners en mil remeis que no funcionen, que no m'enganyin, no s'alivia res.

No sé si imaginar-te en aquesta situació t'ha estressat o desesperat una mica. A mí em passa, els especialistes l'anomenen migranya, cefalea o jaqueca. Jo l'anomeno tocada de nassos. No la puc suportar. No et deixa fer coses tan normals com pensar, parlar, concentrar-te, sortir de festa o estudiar. Tractament? Analgèsics i derivats que no funcionen i només fan que atontar-te o aliviar-te lleugerament a partir del tercer dia (si hi ha sort). Jo utilitzo el remei més antic del món, aprendre a conviure amb ella (prenent algo de tant en quant a veure si millora) i aguantar-te que ja passarà. I quan ja portes anys amb ella, només et queda desitjar que la propera trigui en arribar.

L'anunci reflecteix a la perfecció com se sent una persona amb migranya, l'eslògan està ben vist i el concepte d'enfosquir la vida també. Segons em van dir a la famàcia, venen la diadema com a xurros (i això que ronda els 30€)... la pena és que no funciona.