Creativitat, bella paraula

La creativitat està en la vida i en el dia a dia de tots. Som creatius i no només dins del món de la publicitat, que és on se sol associar la paraula amb més freqüència. La creativitat forma part de tothom: la forma de vestir, de combinar la roba amb els complements, de pentinar-se, de maquillar-se, de decorar una casa amb mobles de l'IKEA, de fer una amanida amb esferificació de tomàquets, de fer una cúpula colossal per l'ONU, de fer un remat espectacular en un partit de bàsquet...

Però no oblidem que la creativitat publicitària és una altra cosa; és pensar coses que mai ningú hagi pensat abans, veure l'estrany en el comú i el comú en l'estrany. És saber aprofitar l'actualitat, alimentar la imaginació amb trossets del que vius, és fixar-te en tot i saber treure'n bones conclusions, és pensar com i no només què. És saber valorar el que fan les altres agències o companys de classe, i no criticar-ho pel sol fet que no és un treball propi, sinó reconéixer que és realment bo i aprendre alguna cosa. És no rendir-se quan les coses no surten com creies que surtirien i aprendre dels errors, dels fracassos i les decepcions. És gaudir del que sentiria un noi jove en posar-se una colònia, un nen en jugar amb un joc i la senyora en utilitzar unes mitges de compressió.

Em sembla meravellós i apassionant.

Estereotips publicitaris

Sempre hem sentit grans tòpics del món de la publicitat...

Coses com que els publicitaris sempre estan rodejats de top-models, viatjant per rodar spots en illes paradísiaques i guanyen molts diners (tant de bo!). Són nens "pijos" que han estudiat a col·legis cars i alguns tenen un toc freak. També hi ha qui pensa que per buscar inspiració utilitzen drogues, que generen necessitats, que no saben què més inventar per cridar l'atenció, que manipulen...

Suposo que com a tot arreu, hi ha de tot, però en aquest món que tant atrau, tothom es veu capacitat per opinar i criticar. L'any passat ens va explicar una professora que les quatre professions (les 4P pels amics) menys valorades són: polític, periodista, publicitari i prostituta. Anem bé.

Us deixo un vídeo del Festival del Sol que parodia els estereotips en la publicitat (no us perdeu el final).

Sempre reps molt més del que dones

Com cada any per aquestes dates ahir es va presentar l'anunci de La Marató de TV3. És un spot d'uns cinc minuts (que es pot veure per Internet i a partir del dijous en els cines) i una versió d'un minut (que es pot veure per la tele).

Ha estat creat per Bassat Ogilvy i compta amb un càsting de grans actors de la talla d'Abel Folk, Lluís Soler i Rosa Novell. L'anunci és d'una qualitat molt alta de mitjans tècnics, artístics i de difusió dignes del món cinematogràfic. Han fet una barreja de material documental i de ficció on es mostra a un nen que està a punt d'ofegar-se a un llac i és salvat per un granger i el seu fill. Per agrair aquesta acció, el ric pare del nen s'ofereix a pagar l'educació del que l'ha salvat, que estudiarà Medicina. Al cap d'uns anys, el nen ofegat s'ha convertit en primer ministre britànic, és Churchill i té un greu problema de salut. Se li subministra una medicina nova, la penicilina, descoberta curiosament pel fill del granjer, Fleming.

Els publicitaris que han creat l'spot, diuen que és una llegenda que corre per Internet i alguns metges diuen que se'ls hi ha explicat durant la carrera. Sigui verídica o no, la força que hi ha darrere aquest concepte "sempre reps molt més del que dones", queda clar, perfectament exemplificat amb la campanya i és l'eslògan per la lluita contra les malalties mentals greus.

Està clar que, per tots aquests motius, personalment el considero una gran peça però també crec que la versió que passen per televisió no és prou clara. La història no s'acaba d'entendre bé en la versió curta (si no has vist la llarga). A La Marató col·labora molta gent que no es conectarà a Internet per veure l'anunci complet i tinc la sensació que aquest any no ha impactat tant com en d'altres anys (per mí, el del 2006 és un dels millors). També tinc la sensació que ara si no fas una versió curta i una llarga per Internet no ets ningú, i crec que en alguns casos és oportú i en d'altres no. Això no treu que no consideri que la història i la producció per descomptat, són molt bones.

Condicions adverses

Triomf històric de l'equip espanyol de tenis en guanyar la primera Copa Davis a camp contrari, en pista ràpida, a Argentina (on feia deu anys que ningú guanyava), amb la pressió d'un públic combatiu, sense ser el favorit, sense Nadal...

No perquè hi hagi un conjunt de situacions adverses s'ha de llançar la tovallola. La confiança en un mateix i l'esperit d'equip és primordial; si et creus que vals i lluites, el triomf (no diré que està assegurat però...) és molt possible. Com l'equip de tenis espanyol, nosaltres tenim capacitat suficient per a afrontar qualsevol repte que se'ns presenti, i per tant, l'hem de solucionar amb valentia, sense pors. La tensió estarà present, i possiblement els nervis a flor de pell, però hem de superar-ho i demostrar el nostre aplom.

Executarem drives dolents, revés brillants que toparan amb la xarxa, volees amb la canya que finalment entraran, farem un ace acurat, deixarem a tothom bocabadat amb algun smash o tallarem la pilota quan menys s'ho esperi el contrari... En la vida, la sort també hi juga, però si darrere el nostre joc hi ha un bon treball d'estratègia nosaltres tindrem l'última paraula que ens donarà l'èxit en allò que fem. Nosaltres farem l'últim drive paral·lel guanyador que ens donarà la tercera "ensaladera".

Som chaachis

Una setmana de bojos; molta feina, moltes idees, molt treball, moltes hores, molt esforç, molta il·lusió... tot per la presentació d'agència als anunciants.

Nervis, por escènica, lleugera inseguretat... contraposats amb la tranquil·litat, valentia i seguretat de saber que ho portàvem ben treballat i tot havia de sortir bé.

I res millor que saber que ha sortit com esperàvem i que tota la dedicació ha valgut la pena. Som chaachis.

Los calzones de Nadal

Més de 6000 calçotets s'agitaran a la final de la Copa Davis a Mar de Plata, en una de les finals de la copa més disputades de la història, Argentina vs Espanya.

L'agència La Despensa que té oficines a Buenos Aires i a Madrid diu que té el cor partit, i que això ha fet que s'hagin hagut de plantejar com animar a tots dos. Així doncs, a partir d'una broma que va fer Del Potro sobre Nadal "Vamos a estar de la mejor manera para sacarle los calzones del orto" han creat una web i el dia de la gran final, repartiran 6000 calçotets blau cel a Mar del Plata (per animar a Del Potro). A Madrid, s'animarà a l'equip espanyol agitant 1000 calçotets vermells.

"És una acció de nova publicitat per a crear bon rotllo. La vida no és gens seria i el que volem és passar-ho pirata”, diu Miguel Olivares, director creatiu de l'agència. ”Passar-ho pirata”? “Sí és una expressió dels anys 80 que deia Leticia Sabater i que volem tornar a posar de moda".

Tots els amants del tenis, tenim una cita aquest cap de setmana. Des que es va saber la baixa de Rafa Nadal, Argentina ha passat a ser la favorita, però sigui quin sigui el resultat, l'espectacle està garantit durant els tres dies.

Què

Què, el nou musical dirigit per Àngel Llàcer, amb música de Manu Guix i guió d'Àlex Mañas. És un musical en català, de petit format i protagonitzat per 6 joves.

Explica la història de 5 menors d'edat, delinqüents per causes molt diferents, que participen en un programa de conscienciació de valors per aconseguir una segona oportunitat i així reinsertar-se socialment. L'encarregat d'aquest programa és un jove tutor, que s'implica a fons perquè els nois tornin a tenir il·lusió i, malgrat les dificultats que suposa aquesta primera feina, no es dóna per vençut a la primera de canvi.

Situacions commovedores i coreografies divertides, amb baralles, discusions, amor... Tot això acompanyat de la brillant música de Manu Guix. Em va semblar molt original que els músics estiguin a dalt de l'escenari, a la vista de l'espectador durant tota l'obra, com si fos un estudi de gravació.

Les interpretacions dels personatges són molt entregades i naturals. L'escenografia està molt ben treballada, és molt original i llunyana de convencionalismes. Hi ha una estructura metàl·lica que fa que el ritme en els canvis d'escena sigui àgil. Durant l'obra es van fent projecccions, de gran qualitat i frescura que li donen dinamisme a la història.

Potser el vocabulari usat en algunes de les cançons està forçat i és de rima fàcil i l'alt contingut de valors fa que en alguns moments es converteixi en tòpic. Tot i així és una obra divertida i vital, amb un molt bon guió i una gran escenografia, digna competidora de qualsevol de les altres ofertes de musicals que trobem en cartellera. Us la recomano.