Que la suerte te acompañe

"La gente tiene miedo a reconocer que gran parte de la vida depende de la suerte, asusta pensar cuántas cosas escapan a nuestro control. En un partido hay momentos en que la pelota golpea con el borde de la red, y durante una fracción de segundo puede seguir hacía delante o hacía detrás. Con un poco de suerte sigue hacía delante y ganas, o no lo hace y pierdes."
Match Point. 2005 (W. Allen)

UNA CHACHI NAVIDAD

Moments

Tots hem fet incalculables fotos, ens han fet moltíssimes més i en sortim sense saber-ho en d'altres.

Fer una foto comporta moltes coses. Tu decideixes quina part de la realitat enquadrar, què ha de sortir i què no, quina òptica utilitzaràs, l'obertura, la velocitat... Tot un conjunt de condicionants tècnics i estètics (llum, contrastos...) que esculls abans de disparar. O simplement dispares allà on vols, sense pensar en tot això però, sigui com sigui, tu decideixes.

Una foto és un instant de temps, un instant que ja mai més es repetirà, únic, que ha quedat immortalitzat per sempre. És un espai ple de nostàlgia, al que no retornarem mai més. Al que voldríem retornar perquè estem amb gent que ja no és amb nosaltres, estem a un lloc on voldríem estar, tenim un aspecte que voldríem tenir... o al que per res del món voldríem tornar.

Em faig una foto, miro com ha quedat... però aquella persona que surt a la foto no sóc jo, perquè quan la miro ja sóc una altra persona, el temps ens canvia, tan si ens agrada com si no. En una foto no som tal i com som, som tal i com érem.

Forma creativa de felicitar el Nadal

Zig és l'agència que, per a Ikea Canadà, ha fet una campanya on line i d'exterior on felicitata les Festes als consumidors. Mitjançant els seus propis mobles, formen les paraules amor, pau, esperança i alegria (en anglès i en francès). A més a més, a Toronto han fet una cridanera creativitat exterior enganxant mobles a una valla, perquè es pugui llegir la paraula joy.

Imagina...

... que vas caminant per un carrer de Barcelona (el que vulguis, l'única condició és que sigui transitat). Hi ha cotxes i motos, que acceleren i alguns toquen el clàxon. A la vorera que et queda a la dreta hi ha una obra: estan aixecant el terra i uns homes treballen amb una taladradora (o una excavadora, escull el que més ràbia et faci). Segueixes caminant i, quan sembla que el soroll de la taladradora no és tan fort, comences a sentir de fons una sirena de bombers, seguida d'una d'ambulància. Bé, això és un so pesat però passatger, enseguida passa.

Una altra obra a l'esquerra, aquesta és més gran i el soroll es converteix en insuportable. Sort que ja has arribat a l'estació de metro, baixes les escales, i a duo amb la taladradora sents la sirena d'un cotxe de policia. La gent parla, tu seus a l'andana a esperar el metro, notes un petit mareig i punxades al cap, cada cop són més fortes. Segueixes al metro, mires la pantalla per saber quan falta perquè arribi, un minut, però ja el sents com s'acosta de lluny, el sents més aprop, el sents més fort, ja ha arribat, puges i viatges inmers en la melodia del xoc del tren amb les vies. Per fi arribes a la parada on baixaràs.

Tornes a sortir al carrer i t'adones que les punxades segueixen (inclús algunes són més fortes) i la situació es torna a repetir. I es torna a repetir. I es torna a repetir. I així et passes 3 o 4 dies, les nits també. És curiós, perquè has sentit tot això però no has sortit al carrer, estàs tancat a l'habitació. Et tornes boig i arriba un punt en que la llum que entra pels petits forats que deixa la persiana baixada, el so de les agulles del rellotge de polsera que tens al segon calaix de la tauleta de nit i la tele que tenen encesa al menjador (són comprensius, tenen el so el més baix possible) et molesten. No pots obrir bé els ulls. Et poses les mans al cap i apretes a veure si soluciones alguna cosa. T'has gastat diners en mil remeis que no funcionen, que no m'enganyin, no s'alivia res.

No sé si imaginar-te en aquesta situació t'ha estressat o desesperat una mica. A mí em passa, els especialistes l'anomenen migranya, cefalea o jaqueca. Jo l'anomeno tocada de nassos. No la puc suportar. No et deixa fer coses tan normals com pensar, parlar, concentrar-te, sortir de festa o estudiar. Tractament? Analgèsics i derivats que no funcionen i només fan que atontar-te o aliviar-te lleugerament a partir del tercer dia (si hi ha sort). Jo utilitzo el remei més antic del món, aprendre a conviure amb ella (prenent algo de tant en quant a veure si millora) i aguantar-te que ja passarà. I quan ja portes anys amb ella, només et queda desitjar que la propera trigui en arribar.

L'anunci reflecteix a la perfecció com se sent una persona amb migranya, l'eslògan està ben vist i el concepte d'enfosquir la vida també. Segons em van dir a la famàcia, venen la diadema com a xurros (i això que ronda els 30€)... la pena és que no funciona.

One very very lonely

L'agència alemana BBDO Dusseldorf ha sabut trobar l'insight de Pepsi Max: només té una caloria. A partir d'aquest han creat una campanya gràfica en la què una caloria està a punt de suicidar-se de diferents maneres. Certs sectors de la societat han criticat que es facin bromes sobre aquest tema. No fa massa la General Motors va haver d'editar un spot en el què un robot de muntatge se suicidava en perdre el seu treball després de cometre un error.

Sembla ser que hi ha gent que no té sentit de l'humor.

Creativitat, bella paraula

La creativitat està en la vida i en el dia a dia de tots. Som creatius i no només dins del món de la publicitat, que és on se sol associar la paraula amb més freqüència. La creativitat forma part de tothom: la forma de vestir, de combinar la roba amb els complements, de pentinar-se, de maquillar-se, de decorar una casa amb mobles de l'IKEA, de fer una amanida amb esferificació de tomàquets, de fer una cúpula colossal per l'ONU, de fer un remat espectacular en un partit de bàsquet...

Però no oblidem que la creativitat publicitària és una altra cosa; és pensar coses que mai ningú hagi pensat abans, veure l'estrany en el comú i el comú en l'estrany. És saber aprofitar l'actualitat, alimentar la imaginació amb trossets del que vius, és fixar-te en tot i saber treure'n bones conclusions, és pensar com i no només què. És saber valorar el que fan les altres agències o companys de classe, i no criticar-ho pel sol fet que no és un treball propi, sinó reconéixer que és realment bo i aprendre alguna cosa. És no rendir-se quan les coses no surten com creies que surtirien i aprendre dels errors, dels fracassos i les decepcions. És gaudir del que sentiria un noi jove en posar-se una colònia, un nen en jugar amb un joc i la senyora en utilitzar unes mitges de compressió.

Em sembla meravellós i apassionant.

Estereotips publicitaris

Sempre hem sentit grans tòpics del món de la publicitat...

Coses com que els publicitaris sempre estan rodejats de top-models, viatjant per rodar spots en illes paradísiaques i guanyen molts diners (tant de bo!). Són nens "pijos" que han estudiat a col·legis cars i alguns tenen un toc freak. També hi ha qui pensa que per buscar inspiració utilitzen drogues, que generen necessitats, que no saben què més inventar per cridar l'atenció, que manipulen...

Suposo que com a tot arreu, hi ha de tot, però en aquest món que tant atrau, tothom es veu capacitat per opinar i criticar. L'any passat ens va explicar una professora que les quatre professions (les 4P pels amics) menys valorades són: polític, periodista, publicitari i prostituta. Anem bé.

Us deixo un vídeo del Festival del Sol que parodia els estereotips en la publicitat (no us perdeu el final).

Sempre reps molt més del que dones

Com cada any per aquestes dates ahir es va presentar l'anunci de La Marató de TV3. És un spot d'uns cinc minuts (que es pot veure per Internet i a partir del dijous en els cines) i una versió d'un minut (que es pot veure per la tele).

Ha estat creat per Bassat Ogilvy i compta amb un càsting de grans actors de la talla d'Abel Folk, Lluís Soler i Rosa Novell. L'anunci és d'una qualitat molt alta de mitjans tècnics, artístics i de difusió dignes del món cinematogràfic. Han fet una barreja de material documental i de ficció on es mostra a un nen que està a punt d'ofegar-se a un llac i és salvat per un granger i el seu fill. Per agrair aquesta acció, el ric pare del nen s'ofereix a pagar l'educació del que l'ha salvat, que estudiarà Medicina. Al cap d'uns anys, el nen ofegat s'ha convertit en primer ministre britànic, és Churchill i té un greu problema de salut. Se li subministra una medicina nova, la penicilina, descoberta curiosament pel fill del granjer, Fleming.

Els publicitaris que han creat l'spot, diuen que és una llegenda que corre per Internet i alguns metges diuen que se'ls hi ha explicat durant la carrera. Sigui verídica o no, la força que hi ha darrere aquest concepte "sempre reps molt més del que dones", queda clar, perfectament exemplificat amb la campanya i és l'eslògan per la lluita contra les malalties mentals greus.

Està clar que, per tots aquests motius, personalment el considero una gran peça però també crec que la versió que passen per televisió no és prou clara. La història no s'acaba d'entendre bé en la versió curta (si no has vist la llarga). A La Marató col·labora molta gent que no es conectarà a Internet per veure l'anunci complet i tinc la sensació que aquest any no ha impactat tant com en d'altres anys (per mí, el del 2006 és un dels millors). També tinc la sensació que ara si no fas una versió curta i una llarga per Internet no ets ningú, i crec que en alguns casos és oportú i en d'altres no. Això no treu que no consideri que la història i la producció per descomptat, són molt bones.

Condicions adverses

Triomf històric de l'equip espanyol de tenis en guanyar la primera Copa Davis a camp contrari, en pista ràpida, a Argentina (on feia deu anys que ningú guanyava), amb la pressió d'un públic combatiu, sense ser el favorit, sense Nadal...

No perquè hi hagi un conjunt de situacions adverses s'ha de llançar la tovallola. La confiança en un mateix i l'esperit d'equip és primordial; si et creus que vals i lluites, el triomf (no diré que està assegurat però...) és molt possible. Com l'equip de tenis espanyol, nosaltres tenim capacitat suficient per a afrontar qualsevol repte que se'ns presenti, i per tant, l'hem de solucionar amb valentia, sense pors. La tensió estarà present, i possiblement els nervis a flor de pell, però hem de superar-ho i demostrar el nostre aplom.

Executarem drives dolents, revés brillants que toparan amb la xarxa, volees amb la canya que finalment entraran, farem un ace acurat, deixarem a tothom bocabadat amb algun smash o tallarem la pilota quan menys s'ho esperi el contrari... En la vida, la sort també hi juga, però si darrere el nostre joc hi ha un bon treball d'estratègia nosaltres tindrem l'última paraula que ens donarà l'èxit en allò que fem. Nosaltres farem l'últim drive paral·lel guanyador que ens donarà la tercera "ensaladera".

Som chaachis

Una setmana de bojos; molta feina, moltes idees, molt treball, moltes hores, molt esforç, molta il·lusió... tot per la presentació d'agència als anunciants.

Nervis, por escènica, lleugera inseguretat... contraposats amb la tranquil·litat, valentia i seguretat de saber que ho portàvem ben treballat i tot havia de sortir bé.

I res millor que saber que ha sortit com esperàvem i que tota la dedicació ha valgut la pena. Som chaachis.

Los calzones de Nadal

Més de 6000 calçotets s'agitaran a la final de la Copa Davis a Mar de Plata, en una de les finals de la copa més disputades de la història, Argentina vs Espanya.

L'agència La Despensa que té oficines a Buenos Aires i a Madrid diu que té el cor partit, i que això ha fet que s'hagin hagut de plantejar com animar a tots dos. Així doncs, a partir d'una broma que va fer Del Potro sobre Nadal "Vamos a estar de la mejor manera para sacarle los calzones del orto" han creat una web i el dia de la gran final, repartiran 6000 calçotets blau cel a Mar del Plata (per animar a Del Potro). A Madrid, s'animarà a l'equip espanyol agitant 1000 calçotets vermells.

"És una acció de nova publicitat per a crear bon rotllo. La vida no és gens seria i el que volem és passar-ho pirata”, diu Miguel Olivares, director creatiu de l'agència. ”Passar-ho pirata”? “Sí és una expressió dels anys 80 que deia Leticia Sabater i que volem tornar a posar de moda".

Tots els amants del tenis, tenim una cita aquest cap de setmana. Des que es va saber la baixa de Rafa Nadal, Argentina ha passat a ser la favorita, però sigui quin sigui el resultat, l'espectacle està garantit durant els tres dies.

Què

Què, el nou musical dirigit per Àngel Llàcer, amb música de Manu Guix i guió d'Àlex Mañas. És un musical en català, de petit format i protagonitzat per 6 joves.

Explica la història de 5 menors d'edat, delinqüents per causes molt diferents, que participen en un programa de conscienciació de valors per aconseguir una segona oportunitat i així reinsertar-se socialment. L'encarregat d'aquest programa és un jove tutor, que s'implica a fons perquè els nois tornin a tenir il·lusió i, malgrat les dificultats que suposa aquesta primera feina, no es dóna per vençut a la primera de canvi.

Situacions commovedores i coreografies divertides, amb baralles, discusions, amor... Tot això acompanyat de la brillant música de Manu Guix. Em va semblar molt original que els músics estiguin a dalt de l'escenari, a la vista de l'espectador durant tota l'obra, com si fos un estudi de gravació.

Les interpretacions dels personatges són molt entregades i naturals. L'escenografia està molt ben treballada, és molt original i llunyana de convencionalismes. Hi ha una estructura metàl·lica que fa que el ritme en els canvis d'escena sigui àgil. Durant l'obra es van fent projecccions, de gran qualitat i frescura que li donen dinamisme a la història.

Potser el vocabulari usat en algunes de les cançons està forçat i és de rima fàcil i l'alt contingut de valors fa que en alguns moments es converteixi en tòpic. Tot i així és una obra divertida i vital, amb un molt bon guió i una gran escenografia, digna competidora de qualsevol de les altres ofertes de musicals que trobem en cartellera. Us la recomano.

De turisme per Saatchi

A la ciutat Saatchi s'accedeix per un pas de peatons. Només entrar arribes a Saatchi Times Square, hi ha diversos carrers que porten als diferents departaments de l'agència. En cada un la gent està treballant alegrement i amb el somriure a punt, hi ha diverses sales de reunions i despatxos de directors. La ciutat està en construcció, per això falten els semàfors i les senyals de trànsit, però els ciutadans ja hi estan vivint. Totes les parets, portes i mobiliari són dels colors corporatius de l'agència i a la cuina hi ha una paret pintada amb pots de sopa Campbells. Fins hi tot hi ha una estança amb taula de ping pong, gespa artificial, un mural a la paret i amb bones vistes a la Diagonal, per treballar en un ambient més distens.

Sembla una agència molt gran, on suposo que el dia a dia no és el que hem vist. Segur que aquesta ciutat té embussos en hores punta, xocs entre departaments i fins i tot, a la seva manera, deu contaminar. Això no treu que en passar pels llocs de treball no m'hagi imaginat (suposo que com molts de vosaltres) asseguda a una cadira, davant de l'ordinador treballant. Perquè anem pel 3r any a la uni i comencem a tenir ganes d'estrenar-nos per saber si servim i veure com és el món real. La visita turística ha valgut molt la pena.

Seminarius V

"Seminarius V és una espècie única. No se'ls acostuma a veure a tots junts, fora del seu hàbitat natural (un seminari del 4t pis de la facultat Blanquerna). Però ahir va ser diferent, jo tenia el "chivatazo" i sabia que anaven a Vallvidrera.

Havien d'arribar a dos quarts de dotze, però eren les dotze tocades i encara no estàven allà. Jo per si de cas, portava des de les onze rondant per la zona. Van aparèixer i alguns van seure a un banc i d'altres al terra, sense cap criteri establert. Al principi no feien més que riure, jo estava estratègicament assegut d'esquenes a un banc dels voltants.

Després van arribar dos més, i el líder es va aixecar i va fer fora del banc a alguns i els va fer seure a terra, classificant-los així en subgrups i deixant a un costat alguns que no tenen el subgrup clarament definit. Seguidament van estar conversant sense parar, de tant en tant reien i es feien fotos, fins i tot, vaig poder sentir com el líder els deia quins eren els seus perfils i els seus punts forts i dèbils. Cap a quarts de dues es van aixecar i van començar a caminar. Van fer una parada estratègica a la plaça, i allà el líder se'm va quedar observant. La meva integritat començava a perillar, per més que anés disfressat de calb i fos molt discret estava a punt de ser descobert. Allà vaig abandonar la missió, ells en comptes de baixar amb funicular es van endinsar per unes escales, per on no hi va ningú, i així passar desapercebuts. Alguns diuen que van anar al bar mandri, a fer unes tapes, mentre continuaven parlant i rient, altres diuen que van haver d'esperar afamats fins les tres per poder entrar a un restaurant. Sigui com sigui finalment van marxar.

Hi ha qui diu que demà a primera hora se'ls podrà veure per Diagonal amb Numància. Si té l'oportunitat, vagi a veure els seus comportaments i intenti escoltar-los, aprendrà alguna cosa de ben segur. Són molt reservats i es veuen fora del seu hàbitat en contades ocasions.

Són futurs grans publicitaris i relacions públiques. Se'ls ha de vigilar d'aprop. "

Reset, de l'anglès reposar o reiniciar

Parlar, discutir, riure, expressar-se, conèixer, comentar, reflexionar, respirar, impressionar-se, renovar-se i... dinar!

Molt bones perspectives pel reset de demà!

"El éxito comienza con la voluntad"

Si piensas que estás vencido, lo estás.

Si piensas que no te atreves, no lo harás.
Si piensas que te gustaría ganar
pero no puedes,no lo lograrás.

Si piensas que perderás, ya has perdido,

porque en el mundo encontrarás que el éxito comienza
con la voluntad del hombre.

Todo está en el estado mental.
Porque muchas carreras se han perdido

antes de haberse corrido,

y muchos cobardes han fracasado,

antes de haber su trabajo empezado.

Piensa en grande y tus hechos crecerán.

Piensa en pequeño y quedarás atrás.

Piensa que puedes y podrás.

Todo está en el estado mental.

Si piensas que estás aventajado, lo estás.

Tienes que pensar bien para elevarte.

Tienes que estar seguro de ti mismo,

antes de intentar ganar un premio.

La batalla de la vida no siempre la gana

el hombre más fuerte, o el más ligero,

porque tarde o temprano, el hombre que gana,

es aquél que cree poder hacerlo.

Rudyard Kipling

Conclusions de la campanya d'Obama

Aquests dies hem estat veient alguns dels vídeos de la campanya de Barack Obama i avui he pogut llegir un article amb les conclusions de la seva campanya a les que ha arribat Al Ries, conegut gurú del màrqueting.

Ell defensa els conceptes simples i efectius i analitza el "change" d'Obama davant la dispersió dels seus contrincants. Hillary Clinton va començar amb la paraula "experiència" però quan va veure la gran efectivitat del concepte d'Obama la va canviar per "el compte enrere per al canvi". Llavors els crítics la van acusar de copiar l'estratègia i finalment la va canviar per "solucions per a Amèrica".

Pel que fa al candidat republicà, Ries diu que va pecar de falta d'enfoc. Les etiquetes que s'associaven amb McCain eren de conservador, directe, hàbil i líder. Però no es va saber centrar en un concepte, i quan va trobar el de "country first" ja era massa tard, tenia molta menys rellevància que el del seu contrari.

Ries sosté que aquest "change", un concepte clar, senzill i eficaç, mai hauria sigut comprat per un equip de màrqueting, ja que aquests sempre busquen propostes més elaborades i intel·ligents, deixant de banda la senzillesa. Diu que la campanya d'Obama dóna lliçons als anunciants de consistència i rellevància. "L'objectiu d'Obama no ha sigut comunicar el fet que ell era l'agent del canvi. Això és una cosa que avui en dia fa qualsevol candidat competint per la més alta posició en un país. El que va fer va ser repetir el missatge del canvi una i una altra vegada, fins que els votants van identificar al propi Obama amb el concepte. En unes altres paraules, es va apropiar de la idea de canvi en la ment dels votants".

Segons senyala Ries, dóna la casualitat que el 70% de la població, pensava que el país anava en una direcció equivocada. I només Obama va saber manejar aquesta dada.

Definitivament, la informació és poder.


Aquí teniu un capítol dels Simpson on Homer vol votar per Obama.

See differently

"... people who are crazy enough to think that they can change the world, are the ones who do"

No Hunger

"Acción contra el Hambre" vol que Al Gore, últim premi Nobel de la Pau, es comprometi amb un problema molt greu en el món: la desnutrició. Per això, i després de veure la gran repercussió que va tenir el documental del 2006 Una verdad incómoda, volen que realitzi una pel·lícula sobre aquest drama, que provoca la mort de 5.000.000 de nens cada any.

L'ONG ha posat en marxa una campanya multimèdia creada per Shackleton. Han creat una pàgina web on qualsevol de nosaltres pot firmar per demanar a un dels homes més mediàtics del món, que porti a terme la pel·lícula. A més a més d'Espanya, la campanya es llençarà als EUA, Anglaterra, França i Canadà.

Tant de bo la campanya sigui eficaç i aconsegueixi el seu objectiu. Tot i així, és molt complicat trobar una solució. Mentre preferim viure ignorant el problema, pensant que tothom és tan afortunat com nosaltres no aconseguirem res. Mentre els més poderosos dels països més importants del món segueixin girant la cara, no aconseguirem res. La desnutrició queda sepultada sota temes que es fan dir "actualitat"... Els telenotícies, les portades dels diaris... són sobre les eleccions dels EUA i la crisi. Crisi, crisi i més crisi. Sí, també és un problema... però sembla que ja no existeixin al món desastres naturals, zones en conflicte, terroristes, pobresa, desnutrició... Ara ens preocupa que aquest any no poguem comprar-nos tanta roba, anar de viatge, no poder anar a sopar fora tan sovint... No perquè mirem cap a un altre cantó el problema desapareixerà. Alguns intentem ser conscients de la situació i volem canviar-la, no ens enganyem, poc aconseguirem.

Però intentem-ho, que diuen que mica en mica s'omple la pica. Jo ja he firmat.

"Per què el brainstorming és una tonteria?"

Ens han explicat infinites vegades que el brainstorming és una tècnica creativa molt efectiva per produir idees en grup. Ara la Doctora Amantha Imber diu que el brainstorming "no és més que una tonteria" en un article publicat a la revista Contagious.

Crec que hi ha aspectes d'aquest article que són vàlids, com per exemple que a vegades les millors idees sorgeixen en solitari. Però segurament no cal dramatitzar i dir que aquesta tècnica inventada per Osborn no serveix per res. Les idees que diuen alguns poden servir de trampolí per tenir altres idees. A més a més, la combinació de la imaginació i del pensament col·lectiu fa arribar a obtenir millors conclusions. Sempre i quant, tots els components del grup tinguin una actitud positiva i s'esforcin en la qüestió. Els consells que dóna l'autora sobre la tècnica del shifting també són interessants.

Infidelitat in fraganti

Una noia ha denunciat Google per la seva nova aplicació Street Viewer. El seu marit, veí de Barcelona, curiosejava aquest matí l'eina quan, en buscar el portal de casa seva, ha vist la seva dona abraçada i donant un petó a un altre home.

La jove considera que s'ha vulnerat la seva intimitat. Malgrat que la seva cara hagi estat lleugerament difuminada, el seu marit no ha tingut cap dubte en veure qui era. Ella demana una indemnització per un atemptat contra la seva privacitat, doncs se la mostra en una situació embaraçosa que ha fet que perdi al seu company, que se sent enganyat i humillat en públic.



Article extret de la revista digital Babysugar.

Diumenge

Per alguns el diumenge és el primer dia de la setmana, per nosaltres és el setè. Això sí, ja sigui l'inici o el final segueix al dissabte i precedeix al dilluns. Qualsevol mes que comenci en diumenge, té un divendres 13 (per aquells que sigueu supersticiosos). És el límit des d'on veus que l'endemà comença una nova setmana i és el dia per excel·lència on et sols jurar que a partir de dilluns començaràs a anar al gimnàs i a menjar millor. Alhora t'adones que no has aconseguit res del que vas proposar-te el diumenge passat.

Jo crec que és un dia per estar per casa i per gandulejar. Normalment et despertes tard (sobretot si has anat a dormir "d'hora"). Esmorzes qualsevol cosa que a vegades és el dinar. Els carrers estan bastant solitaris, hi ha pocs cotxes i les botigues estan tancades... de fet és la situació ideal per sortir, però prefereixes quedar-te al sofà. Mires la cursa de F1 o de motos, la final del masterseries d'on sigui, on sempre està l'incansable Nadal, i per la tarda/nit mires el partit que donen pel plus. I encara tens la sensació que "has fet esport".

Però també hi ha un altre tipus de diumenge, aquell que és molt profitós. Et despertes aviat i fa un dia assolellat. Llegeixes la premsa mentre esmorzes (ho reconec, només llegeixo a fons els diaris el cap de setmana). Surts a fer una volta, vas al cine o a fer un café amb els amics i després tornes a casa per mirar el partit de fútbol o la teva sèrie preferida, llegir un llibre o escoltar música.

M'oblido alguna cosa... ahh sí, tan si és més o menys profitós, has de trobar algun moment per llegir i fer tota la feina que tens de la uni (que no cal que us digui que poca no és).

Tot i així, el diumenge té el seu encant, ja sigui perquè és festa, perquè surts al carrer o perquè et quedes a casa fent el gandul.

Tic tac, tic tac...

Què curiós és el temps (no em refereixo al temps meteorològic, que també és curiós, estem a 22 d'octubre i encara fa certa calor, bé avui plou, però encara no fa fred).

Jo em refereixo a l'altre temps: els minuts, les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys... És un tema interessant. Tic tac, tic tac.. A vegades no hi ha manera que passi, el que donaries per poder fer avançar les agulles del rellotge. Altres (normalment quan ho passes bé) no te n'adones que passa el temps i, fins i tot, voldries aturar-lo uns instants.

Però en general el temps passa volant. Tot i que no volguem, les agulles avancen, i avancen, i avancen... No es poden aturar. Són com els batecs del cor. Tic tac, tic tac, tic tac... Fa quatre dies vam començar la universitat, i d'aquí quatre dies estarem llicenciats.

A vegades tenim la sensació de "perdre el temps", passem tot el matí al llit dormint o tota la tarda estirats al sofà sense fer res de profit. Tic, tac, tic, tac... Perdre'l no l'hem perdut. No el podem perdre com perdem un tren, el temps és el tren. Estem dins i en ell hi podem fer més o menys coses, podem baixar i agafar un altre tren. Fins que arriba la nostra parada final, on baixem i tot s'acaba. Però tranquils, que a tots ens queda un trajecte molt llarg per fer.

De fet han passat uns minuts des que he començat a escriure això, bé uns minuts i uns quants segons. Vaig a seguir aprofitant el temps. Tic, tac, tic tac...

Anuncis als túnels de metro

A partir de la primavera del 2009 els usuaris d'un tram del metro de Nova York veuran anuncis de 15'' a través de les finestres dels vagons mentre vagin pels túnels. Són spots que es poden veure gràcies a que les pantalles fan córrer l'anunci a la mateixa velocitat que el tren. Durant les olimpíades ja se'n van veure al metro de Pekín.

Crec que és una possibilitat interessant, tot i que l'atenció dels passatgers no sé jo si serà massa gran, la gent al metro està acostumada a llegir llibres o diaris (normalment gratuïts), escoltar música o parlar amb qui viatja... Creieu que arribarà a Barcelona?

Veure vídeo

No ho deixis...

Potser tinc una petita debilitat per molts dels anuncis de Nike, però aquest spot titulat "Fate" no m'ha deixat indiferent...

Jo no sé si el destí existeix o no. Tampoc pretenc filosofar sobre aquest tema, que cadascú pensi o cregui el que vulgui. El que sé és que és molt important no abandonar mai a la primera de canvi. S'ha de lluitar pel que es vol aconseguir per difícil que sigui o sembli. I el món de la Publicitat es presenta difícil.

No puc acabar l'entrada sense mencionar el tema utilitzat: "The Ecstasy of Gold" d'Ennio Morricone, una de les músiques més memorables de la història del cine.

Suc de pensaments

El pensament és de les poques coses que sempre ha sigut lliure. Pensar és gratis. És una pràctica de la que no ens podem escapar. Tots pensem. Jo penso. Tu penses.

Cada instant, dia rere dia, pensem de manera natural i espontània com a éssers humans que som. Com fer un moviment, què dir, on mirar... Es tracta d'una acció molt personal, però també d'una acció social. Els nostres pensaments influeixen als altres i alhora els dels altres ens influeixen, ja sigui per bé o per malament.

Ningú pensa de la mateixa manera. Tothom pensa diferent. Ni millor ni pitjor. Diferent. Aquí rau la grandesa d'aquesta acció. Més enllà dels pensaments espontanis que tenim, jo vull pensar i reflexionar sobre aquelles coses que ens envolten, per crear un pensament distint.

És un fet que s'ha de treballar, se li ha de dedicar temps. Pensaments i idees s'han d'esprémer, després s'han de colar mitjançant la reflexió. Finalment es pot gaudir del suc que s'ha aconseguit. Hi haurà pensaments més saborosos, més àcids i d'altres més insípids, aquests últims els podem endolcir amb noves reflexions i idees pròpies o d'altres persones.

Creo aquest blog amb la finalitat de donar a conèixer les meves reflexions sobre temes d'actualitat, del món de la comunicació i aspectes tractats al Seminari V. Perquè tots aquells que volgueu, participeu i així crear un autèntic thoughts juice.